Article de Celesti Alomar
Agraim la col.laboracio de la revista “Sa Plaça“
La llei francesa de canvi climàtic, pendent d’aprovació al Senat, limitarà el vols domèstics per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. En concret, prohibirà els serveis regulars de transport aeri de passatgers en els trajectes a l’interior del país que puguin realitzar-se en tren en menys de dues hores i mitja, a partir de “l’últim diumenge de març de l’any següent al de la promulgació de la llei”. Una mesura absolutament innovadora, a més de ser una decisió sorprenent i agosarada. Si per aquí va el futur, quan profund no haurà de ser el procés de transformació d’una economia com la nostra absolutament lligada al transport aeri, al cotxe privat i als creuers, tres dels grans emissors de gasos d’efecte hivernacle.
El president Joe Biden, tampoc ha volgut quedar-se enrere, a la Cimera de Liders sobre el Clima, celebrada telemàticament fa unes setmanes, es va comprometre a reduir a la meitat les seves emissions de diòxid de carboni el 2030. L’objectiu més ambiciós sobre la matèria mai plantejat pels EE.UU. A la cimera, a pesar de participar-hi 40 líders mundials, qui va atreure la major atenció mediàtica va ser una jove convidada, Xiye Bastida, una activista ambiental mexicana de 19 anys. “Heu d’entendre que l’era dels combustibles fòssils ha acabat. Necessitem una transició justa cap a les energies renovables a tot el món”, les va etzibar a la cara sense embuts.
Thumberg, Bastida… una plèiade d’activistes ambientals joves. Fins i tot, el Green New Deal personalitzat perfectament en la jove congressista americana Alexandria Ocasio-Cortez. La transició energètica i la lluita climàtica està plena, necessita, cares noves, joves, i preferentment dones; simplement, perquè els líders mundials no ofereixen cap credibilitat, ni garantia de compliment de les promeses fetes. La credibilitat la donen les víctimes, no és una qüestió d’herois. I, són les noves i futures generacions les que hauran de carregar amb els excessos produïts per un sistema capitalista salvatge i un consum desenfrenat. Per tant, el fenomen, no és casualitat. No obstant, seria un error reduir els moviment ambientalistes a unes cares concretes, a uns ídols creats pels mitjans. ÉS molt més ampli.
Tanmateix, existeixen grans decisions, com la llei francesa del clima o l’aposta de Biden, perquè abans hi ha hagut una infinitat de petites decisions. Actituds personals senzilles – senzilles, per essencials – que compartides amb altres conformen actituds col·lectives en front a la maquinaria d’un sistema de producció i consum insostenible i apocalíptic. Si no fos per això no hi hauria “grans decisions” o, en tot cas, aquestes les prendrien les grans corporacions que dominen l’economia i el mercat i que ara, també, estan preocupats perquè en pocs anys se’ls esgotaran les fonts d’energia. Només la multiplicació de la senzillesa i la pressió pel bé compartit i comú pot ser garantia d’una orientació encertada de les “grans decisions”. La distància entre salvar el planeta i salvar l’economia.
La multiplicació de la senzillesa es una activitat que requereix d’una practica diària i en tot moment. És la conformació d’una actitud davant la vida. Aquesta setmana els membres de l’associació d’amics des Racons de Llubí, Pedra Foguera, han promogut l’apadrinament d’una sembra d’arbres per alumnes de l’escola. L’arbre apadrinat per un alumna absorbirà una petita quantitat de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle, que junt amb cadascun dels altres arbres apadrinats pels companys de classe, d’altres classes i d’altres centres escolars, s’anirà fent gran, i més gran. Però, el que és encara més il·lusionant és que els arbres produiran un valuós oxigen, en molta més quantitat que el gas hivernacle absorbit. La senzillesa de la natura, la senzillesa com a sinònim d’essencial.
Però, per ventura, el més meravellós és que alguna d’aquestes nines o nins que ahir sembraven el arbres, en el futur, si li correspon haver de prendre alguna “gran decisió”, respirarà profundament per agafar serenor i s’en recordarà de tot l’oxigen que el seu arbre ha produït.