Recital poètic: MIQUEL COSTA I LLOBERA. L’AGRE DE LA TERRA
Es Racons, Llubí. Divendres, 23 de setembre de 2022. Dins el marc de l’Any Costa i Llobera
Introducció del poeta i la seva obra de Gabriel de la S.T. Sampol i
Fullana. Poeta. Traductor i professor de Secundària de les Illes
Balears.
Quan em van demanar de participar en aquest acte, tot d’una m’hi vaig prestar i vaig pensar, ja que el punt de partida serà «A un Claper de Gegants», el poema que en Costa dedica a un talaiot, que el més lògic és parlar molt breument de la presència de les restes arqueològiques i les ruïnes en l’obra de Costa.
En l’obra de Miquel Costa, segurament el tema o el punt de partida més important és el paisatge, com és molt habitual en els poetes mallorquins. Però hem d’entendre que quan ell comença a cantar el talaiot que ell coneix, que és talaiot dels Èvols, en una finca que era dels Costa i on, per tant, anava a passejar sovint, i on ell el podia veure, realment sent el talaiot com una part del paisatge, perquè hi està integrat, però també és ver que el sap diferenciar. I aquí és on surt el tema dels testimonis del passat, de les ruïnes que ell hereta per dues bandes. Pensem que en Costa té dues fonts de formació, dues fonts que conformaran la seva poesia. Per una banda, la seva preparació clàssica, que sobretot li ve del Seminari, del coneixement de la cultura llatina especialment, i és a través d’aquesta literatura que li entra tant el paisatge com, evidentment, el gust per l’Antiguitat. Per altra banda, aquests motius també li venen del Romanticisme, que és el primer que ell coneix quan comença a escriure, tant pels poetes anteriors que li són model, com són Jacint Verdaguer, Josep Lluís Pons i Gallarza, Marian Aguiló i també, sobretot, els poetes romàntics francesos. Als romàntics els agraden molt les ruïnes perquè els permet anar cap al passat, ja que als romàntics (això, evidentment, és una generalització) no els sol agradar el temps que els ha tocat viure i escapar cap al passat és una manera de fugir-ne.
D’«A un Claper de Gegants», que després vos recitarà sencer na Clara Fiol, jo simplement vos en llegiré algun petit fragment, perquè vegeu que al cap i a la fi… què fa ell aquí?… ell hi fa la seva «Olivera Mallorquina». El seu mestre Josep Lluís Pons i Gallarza, que va ser mestre de Costa com a poeta i també mestre en el sentit literal, perquè va ser professor de llatí seu a l’institut, el poema més important que té és «L’olivera mallorquina», en què una olivera d’aquestes gairebé mil·lenària o mil·lenària, representa, per un costat, Mallorca, la història de Mallorca i, per un altre costat, la perennitat, la serenitat de continuar endavant: a pesar de tot es manté, per damunt tots els tràngols que li puguin haver passat aquella olivera s’ha mantingut. Si llegim «L’olivera mallorquina», trobarem que la primera estrofa és: «Conta’m, vella olivera, / mentre sec alenant sobre la roca, / noves del temps d’enrere / que escrites veig en ta surenca soca.» I al final de tot dirà: «Arbre amic del qui plora, / dosser sagrat d’eternitat serena, / jo et sento grat de l’hora / que m’has aidat a conhortar ma pena. // […]// Jo moriré i encara / espolsarà el mestral ta negra oliva; / res serà del que és ara; / tu sobre el blau penyal romandràs viva.» Podeu veure que això és exactament el mateix que surt en «A un claper…» de Costa. El claper, el talaiot és la seva olivera: «Vell claper, vell claper, qui tes canteres / pogués ara llegir! / Qui interrogar pogués tantes osseres / que el llaurador remou i fa florir! //[…]// Vell eres ja quan sa paret primera / alçava aquí el romà, / i ha mil anys que sa morta polseguera / a tos peus la ventada arrossegà… // I així veuràs passar la nostra vida, / i d’altres ne veuràs. / Caurà nostra Babel ja derruïda / i tu encara soberg t’aixecaràs. // Per això venc a veure’t algun dia, / claper mai derruït. / Aquí, on sembla que el temps ja no fa via, / pren millor sa volada l’esperit.» Veis que són exactament les mateixes idees que sortien en «L’olivera mallorquina».
En l’obra de Costa els talaiots surten unes quantes vegades. On tornaran a sortir serà, evidentment, a La deixa del geni grec, una poesia narrativa que és posterior. En aquest cas el talaiot bàsicament és l’escenari; el talaiot o el poblat talaiòtic, igual que les coves d’Artà, són l’escenari. Es ver que també poden ser símbol del paganisme, però això ja em duria més enfora i me n’escaparé. En aquesta mateixa època, o un poc abans, una època que ell escriu poesia narrativa, compon El Castell del Rei. El Castell del Rei, evidentment, com sabeu, és molt ruïnós. Ja era molt ruïnós en temps de Costa, però és clar, ell el pensa quan era esponerós, quan realment feia la seva funció, que era defensar. I en aquest poema diu: «Aixeca el formidable Castell del Rei / corona de torrelles al firmament, / sobre sos murs de roca bastits per Déu. / Per Llevant té a ses plantes un gran baixest, / que ocupen los contraris amb gran pertret…». I diu: «Sols per àguiles propi tal lloc pareix,/ i d’àguiles més nobles estatge n’és:/ les àguiles qui viuen d’honor i fe.»
Després vendria l’època en què Costa va a Roma a estudiar Teologia. És clar que anar a Roma suposa entrar realment en contacte amb les restes arqueològiques romanes, molt més, evidentment, del que podia fer a Mallorca. I també això li provoca l’escriptura de poesies en què apareix aquest tema, sobretot un en què fa referència explícita a les ruïnes. El que passa que ja hi comença a aparèixer un altre tema, perquè, així com Costa, que ja s’ha ordenat capellà, va evolucionant, la seva poesia es va espiritualitzant cada vegada més. I aleshores aquesta energia, aquesta, podríem dir-ne, visió positiva de les ruïnes o del talaiot que tenia en «A un claper de gegants», s’anirà enfosquint una mica. És ver que després ell hi veurà un conhort espiritual. Així, si llegim el llibre Poesies, que és on sortia «A un Claper de Gegants», però en la reedició feta més de vint anys després, en què retoca alguns poemes i n’afegeix molts de nous, veurem que hi afegeix «Sobre les ruïnes del teatre romà de Pol·lèntia», i veurem que les ruïnes ja no li causen serenor. A més, pensem, que el teatre romà de Pol·lèntia, està molt, molt desgastat, i a més a més, en l’època paleocristiana, hi excavaren tombes, que és el que diu Costa: «Mirau aquest pedreny niu de la mort, / aquesta graderia on solitari / només ve a seure l’abatut record.// Un temps eren teatre i escenari / on la colònia del poder romà / juntava un poble, remorós i vari.». I més endavant diu: «Tot era aquí potent, tot ufanós, / quan Pol·lèntia son nom acreditava / en aquest istme de dos ports airós//[…]// Ai! D’aquella esplendor no en queda res / més que el trossam que en el terrer s’oculta / i aquestes grades, d’excavat marès. // Això és l’única forma que, insepulta, / de l’antic poble destruït roman / i al temps esvaidor apar que insulta. // Tot vestigi se perd, tot se trasmuda, / imperis per imperis són borrats… / Sols dura una ombra que, jamai retuda, / passa i diu: ‒Vanitat de vanitats!‒»
El darrer poemari que publica, que és l’única obra de poesia completament religiosa, Visions de la Palestina, també parla de les ruïnes que troba, per exemple el Solar del Temple. Aquí ho durà cap a la religió, evidentment el conhort serà la fe. (Aquest poemari no està escrit en vers normal, diguem-ho entre cometes, sinó que està escrit imitant el versicle bíblic.) Hi llegim: «La majestat d’aquesta esplanada s’imposa, ocupa la quinta part de Jerusalem i aguaita a sos peus la vall de Josafat. //[…]// Aquí s’alçà el temple de Salomó, l’únic temple de Jehovà. Tot aquest espai ocupava la meravella de meravelles. //[…]// L’or cisellat florejava tot l’interior del santuari: d’or puríssim era l’altar dels perfums i el candelabre de les set branques, com la taula dels dotze pans de la tribu. //[…]// Ah!, tot allò s’esvaí com un somni de profeta: aquell temple que semblava fet per a l’eternitat, sols durà quatre centúries. / L’enormitat de pedres es dissipà com a fum a l’incendi de Nabucodonosor; al foc de la ira de Déu se consumí son Temple. / Passada l’esclavitud de Babilònia, sorgí aquí mateix el segon Temple, però cresqué més humil, alçant-se en temps de penúria.» I avançant en la lectura: «Ah!, és que el Temple anava a rebre la visita del Senyor. Dins ell fou presentat el Messies, el promès i sospirat de les generacions. / Aquí, infant, fou reconegut de Simeon i Anna profetissa; aquí, jovenet de dotze anys…» I al final acaba dient: «Corpresos l’admiraven els deixebles, quan Jesús digué: “De tota aqueixa majestat no en restarà ni pedra sobre pedra.” / Trenta set anys després queia Jerusalem, sota l’àguila de Roma; del temple consumit, del colós aterrat, ni l’ossamenta en va romandre.» Però, és clar, aquí hi ha el conhort de la fe.
El darrer poema que Costa va dedicar al tema dels vestigis és un poema que va quedar espars. Quan va fer el viatge a Orient, que va ser la inspiració per escriure les Visions de la Palestina, també va visitar Grècia i Egipte. I d’això n’havia de sortir un altre recull, però que no va veure mai la llum. Després ja quasi només es va dedicar a escriure cançons i poesies piadoses i ja no va no va donar aquesta altra obra que hauria pogut escriure. En «Crepuscle a la vora del Nil», aquest poema espars, tornam a trobar el mateix tema dels vestigis arqueològics. Hi parla de l’Esfinx, hi parla de les piràmides, però diu que tot això s’esvairà també; en canvi, quedarà el Nil. Sembla que no és un poema religiós, però sí que l’hi podem veure… Què vol dir que el Nil queda? Evidentment, el Nil és obra de Déu. Aquí quin ressò hi ha? Així com en el primer poema hi teníem el ressò de «L’olivera mallorquina» de Pons i Gallarza, aquí tenim el ressò del final de Canigó de Jacint Verdaguer. Al final de tot del poema èpic Canigó hi ha un diàleg entre dos campanars: el campanar de Sant Miquel de Cuixà i el campanar de Sant Martí del Canigó. En aquell moment, aquestes abadies eren ruïnes; després es varen restaurar, però aleshorest estaven abandonades. I Verdaguer acaba dient això, el mateix que Costa dirà en el seu poema del Nil, només que Costa no esmenta Déu, però l’hem de sobreentendre. Verdaguer acaba dient: «Lo que un segle bastí l’altre ho aterra, / mes resta sempre el monument de Déu, / i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra, / el Canigó no el tiraran a terra, / no esbrancaran l’altívol Pirineu.» I en «Crepuscle a la vora del Nil» llegim: «Ja la glòria del sol ha defallit / tot besant les piràmides germanes, / ja l’Esfinx pal·lideix davant la nit. //[…]// El vell pare d’Egipte encara viu, / per sempre jove com un déu aquàtic, / cenyit de palmerals i regadiu. //[…]// Mes el riu és la vida. Inagotable / ve de lluny, ve de lluny, sempre seguit. / Corre sempre mudant i es perdurable… // Va des d’ocultes fonts vers l’infinit, / i davant sa corrent són cosa vana / fins els colossos de més dur granit. / Oh, majestat del Nil per la gran plana!»
Gabriel de la S. T. Sampol