(Aquest article va ser publicat a la revista El Llop, edició núm 0, l’any 1981. L’autor, Gabriel Alomar i Serra, aleshores estudiant d’història a la Universitat, volia apropar aquests continguts al potencial públic de la revista. Malauradament la revista va durar el que va ser aquesta edició única. La lectura s’ha de fer en aquest context)
Començam avui una plana que voldríem que mai mancàs en aquesta revista, que avui també començam, a on els llubiners intentarem trobar a cercar el nostre passat per desgràcia tan poc conegut. Es diu que la història és una ciència que s’encarrega d’estudiar el passat per comprendre el present.
Això demostra lo important i trascendent que poden esser els articles que aparesquin publicats en aquesta secció per a tots els habitants del nostre poble, ja que treuran a la llum aspectes i fets que molts de nosaltres no coneixíem.
Així doncs ja ho sabeu tot allò que trobeu o recordeu sobre el nostre passat o present no dubteu que és molt important per a tots nosaltres llubiners, des del més petit fins el més gran.
Hem cregut interessant dedicar el primer article a presentar una idea bastant general sobre la prehistòria de Mallorca, per a després concretar l’estudi a Llubí i els seus voltants tan rics en construccions prehistòriques.
L’etapa prehistòrica de Mallorca i Menorca constitueix un bloc i una evolució totalment distinta a la prehistòria de la peninsula Ibèrica amb una personalitat pròpia i molt relacionada amb les cultures d’altres illes del Mediterrani oriental (Sardenya, Córcega, Sicilia…)
Ja en el segle XV tenim noticies dels talaiots, la gent d’aquell temps sentia curiosistat per aquelles construccions i les descrivia d’una manera fantàstica i llegendària, però fins ben entrat el segle XX no s’inicia un estudi científic de la prehistòria mallorquina i menorquina, el qui el va fer possible va ser en Cartailhac. Així a partir de 1953 s’inicien les primeres expedicions científiques en les que participaren importants prehistoriadors coneguts arreu del món: Pericot, Maluquer, Lilliu etc. i més tard apareixien els primers estudiosos cientifics illencs, cal destacar la feina feta per la prehistòria de Mallorca i Menorca de Guillem Rosselló Bordoy i Josep Mascaró Passarius.
La prehistòria es divideix en dues grans edats: la de la Pedra i la dels Metalls. L’edat de la Pedra dividida a la vegada en PaleOlític i Neolític; i la dels Metall en edat del Bronze i del Ferro. Entre l’edat de Pedra i la dels Metalls hi ha una etapa que serveix de pont: l’Eneolítíc o edat del Coure.
Dins aquest esquema general hem d’incloure la prehistòria de Mallorca que comença al Neolític i es desenvolupa plenament dins l’edat del Bronze a on distingim dos grans periodes: el pre-talaiòtic i el talaiòtic.
A) EL NEOLITIC
Període que també es coneix amb el nom de preceràmic o dels primers pobladors. Va del 4.800 a.C. al 2.000 a. C. Fins fa poc es feia començar la prehistòria mallorquina dins l’Eneolitic però les restes humanes trobades a la Cova Muleta a Sóller, vora els restes de Myotragus Balearicus (=cabra), després de haver-se analitzat mitjançant el ràdio-carboni, demostren que ja l’any 4.000 a. C., és a dir, en ple Neolític, l’home ja havia posat el peu a l’illa. Degut a que aquets descobríments són molt recents, aquest és un període poc documentat, d’ell pràcticament només sabem que:
- els llocs d’allotjament eren coves artificials o abrics de la Serra de Tramuntana.
- encara no s’utilitzava la ceràmica, de pre-ceràmic, per això es xerra de període pre-ceràmic.
- els únics materials trobats són: fulles de sílex i punxons fets d’os.
B) PRE-TALAIÒTIC
Dins aquesta fase, també a nomenada eneolítica avançada, hem d’incloure les derraries del Neolitic, concretament l’etapa pont (eneolitic) que es caracteritza per l’utilització del coure, i la primera edat del bronze. Així doncs es desenvolupa entre el 2.000 y el 1.200 a. C.
La característica principal és la utilització de coves naturals o artificials, és per aixó que aquesta etapa també se l’anomena “de les coves”.
Aquestes coves, tant unes com les altres, poden tenir dues funcions principals: habitació o enterrament.
En principi dominen les coves naturals que quasi sempre estan situades a la muntanya, i els restes que en elles hi trobam són molt pobres i arcaics, dominant la ceràmica incisa.
Més endavant se va generalitzar l’ús de la cova artificial que ja presenta materials més desenvolupats de coure i bronze, la ceràmica d’aquestes coves és llisa.
Els instruments de sílex o litics (=pedres) són comuns tant a les coves naturals com a les artificials.
Cal dir que la majoria d’aquestes coves són d’enterrament, això fa que mos demanem a on habitava l’home, es creu que vivia a una especie de porxos fets amb pedres, fang i branques, és a dir, materials molt poc consistents, això ha fet impossible que ens arribessin restes.
Això ens fa veure que l’home pre-talaiòtic no té un sistema uniforme d’hàbitat (trobam coves naturals i artificials i porxos que són d’habitació), però en una cosa si que és constant o uniforme: la tècnica d’enterrament que és la inhumació.
Entre 1.400—1.200a. C es creu que comença una etapa de transició cap al talaiòtic que es caracteritzaria per l’aparició de les construccions rectangulars amb absis, que s’han anomenat navetiformes, ja que la planta és semblant a la de les navetes menorquines.
Aquest canvi en la construcció també suposa un canvi de tipologia a la ceràmica, i una generalització de l’ús del bronze.
Dins el pre—talaiòtic el més important són les coves artificials que amb el temps evolucionen cap a una complicació, així distingim quatre grans etapes:
a) cova simple circular o oval (periode arcaic)
b) cova de planta evolucionada amb corredor que du a una cambra circular (període d’apogeu)
c) cova múltiple amb moltes de cambres i amb corredor
d) aparició de les construccions nevetiformes (periode de transició)
Lea coves artificials, sobretot les del tipus c) se caracteritzen per estar excavades dins les calisses i marès quaternaris.
C) TALAIÒTIC
Període en el qual es generalitza la utilització del bronze que suposa un cavi total respecte a l’etapa anterior. Ja al final apareixen —els primers elements de ferro. Cal dir que la tècnica de treball d’aquets metalls és molt rudimentària i pel que respecta a les formes no són molt originals ja que són les mateixes que trobem a altres llocs. Aquesta etapa se la fa durar fins a la dominació romana 123 a.C., però ara es tendeix a dividir-la i considerar un periode post-talaiòtic a partir del segle VIII a.C. Apareix una nova tècnica constructiva que s’aplica al megalítisme (=construccions fetes amb grans pedres) és la tècnica ciclòpia caracteritzada per l’absència de ciment que unesqui aquestes grans pedres. La construcció més representativa d’aquest període és el talaiot. Ens podem demanar com arribà aquesta tècnica a les Illes. Sabem que està relacionada amb les construccions que apareixenen aquest moment a les illes de tot el Mediterrani Oriental i civilitzacions continentals. S’han trobat construccions i característiques semblants a Sardenya, Còrcega, Sicília, Malta, Egipte i a Tunis amb la cultura de les Sirtes. No hi ha cap dubte que aquestes tècniques ens arriben de l’Orient i per via marítima.
Qui es el portador d’aquesta nova tècnica? Aquest és un problema més difícil, i no es pot comprovar com es produeix aquest canvi ètnic degut a la falta d’estudis antropològics (=estudis damunt les restes humanes), però sí podem dir que l’arribada d’aquests nous pobladors coincideix amb la irrup-ció violenta del mar en el Mediterrani Oriental. (p. e. és ara quan el aqueus invadeixen Cretai s’inicia el poder de Micenes). Després hi ha uns moviments migratoris que sense cap dubte arribaren a Occident, una d’aquestes onades migratòries pot esser que fos la que dugué a Mallorca la nova tècnica megelítica-ciclòpia.
Encara que equest punt quedi un poc fosc el que queda clar és que aquests nous pobladors produeixen dins Mallorca una autèntica revolució en tots els aspectes, així apareixen noves tècniques, noves construccions, noves formes d’organització i noves creences que intentarem esbrinar en el proper número.
És per tot això que podem xerrar de cultura talaiòtica a partir del 1200 a. C.
Biel Alomar