Article de Rafel Perelló Gelabert “Rafel Fiolet”
Són les 12 del migdia, la pitjor hora per anar a regar un dia d’agost en que el sol és tan calent que clivella. Però s’ha de fer. No hi ha altra hora disponible dins l’agenda dels quatre agosarats que, on anau maldecapmeu!, s’endinsen dins la xafogor que aclapara. Bé, son tres, com els tres mosqueters, el quart en D’Artagnan, o sigui en Miquel Mosso, no es presenta. Idò són tres, en Toni Colau, en Jordi Miquelí i en Rafel Fiolet. És la quarta vegada que repetim la proesa. En Rafel aixencat damunt el Jon Dere (així ho pronunciam al Llubí i no la finesa anglosaxona ‘Jon Dir’ que he sentit a dir devers Ciutat) arrossegant un dipòsit atrotinat de l’Ajuntament amb 7 tones, 7 (com els 7 bous 7) que amenacen fer figa l’artilugi. Arribat a la plaça, o sigui al lloc, no ha comparegut encara ningú. Mem si m’ho hauré de fer jo totsol! Però no, un cop fetes les maniobres de posicionament inicial arriben en Jordi i en Toni amb la furgoneta. Tot està a punt. Les 22 alzines expectants mem si d’una vegada els arriba el preciós i fresc líquid a la gargamella. La terra és eixuta, canten les xigales i la calitja és espessa quan es mira alluny. Un tel cobreix la serra de banda a banda. Però la vista és magnífica. En Toni es posa al comandament de l’aixeta, sap que són 7 tones que s’han de repartir equitativament i això és d’una complicació extrema. Hem acordat comptar fins a deu durant la regada per alzina. En Jordi és qui apuntarà l’extrem de la canonada a la garangola feta al voltant de cada arbre. També maniobra delicada si no hem de fer malbé el solc i no perdre gota d’aigua. Raja l’or transparent amb una frescor que fan ganes remolcar-se dins el reg.
Na Duna, la cussa den Jordi, hi xapoteja, senyal que la calor és intensa. Hem regat mitja dotzena d’alzines i descobrim, mirant el nivell de l’aigua dins el dipòsit, que els càlculs inicials són erronis, la proporció d’aigua que queda dins el tanc és molt superior a les alzines que no han begut. Quedam que ara comptarem fins a 15 i que serem més generosos durant l’abeurada. Seguim i una darrera l’altra les alzines beuen a la vela. El cèrcol d’aigua al voltant de cada arbre fa goig. En ho agraixen amb un lleuger moviment de les fulles amb la mica d’aire que es mou a voltes. La comitiva fa la passejada sense novetat. Queda un sobrant per les primeres alzines que només havien tastat fins a deu. Ha anat bé. Quedam satisfets i alegres perquè les 22 alzines estam ben segurs que estan més fresques que una cama-roja i que tenen ració abastament fins d’aquí quinze dies si no fa una barrumbada d’estiu.
A la una i mitja, peus davall taula ens assaonam amb l’exquisit dinar que ens ha preparat na Margalida, la dona den Jordi, a ca seva. Trobam el dinar més bo encara, feina feta. En Mosso tampoc es presenta. No ens ve de nou. En Miquel té l’agenda sempre atipada. Aquesta vegada, es va excusar, tenia una mucada dins la nova realitat o normalitat (millor realitat, normalitat no n’hi ha haguda mai ni n’hi haurà) a Sineu. No passa res, entre amics tot s’enten i s’accepta. Definitivament hem fet una bona contribució a la comunitat i això és lo millor. Quedam per la propera regada. I que en poguem fer moltes més.