(Article de Celestí Alomar publicat a la revista Sa Plaça núm 367 de 20 de setembre de 2019)
Si el fullatge de les alzines deixa passar l’aigua de pluja i la saó és suficient, la calor del Sol induirà a la mitosi de les espores que han sobreviscut a la sequedat de l’estiu i, amb tota possibilitat, creixeran les primeres blaves de la família de les Amanitaceae a l’alzinaró d’Es Racons. Madò Maria de ses Planes fa la millor de les coques amb blaves. Ara el bosquet és públic, propietat municipal, però madò Maria, el manco enguany, hauria de tenir empriu sobre la collita, ni que només fos perquè l’estol familiar de caseva i pròxims ha reblat, més que ningú, macs i pedres fins a deixar els talaiots a punt per iniciar les excavacions. L’alzina és el nostre arbre màgic. Si abracen amb convicció i dolçor el tronc d’una alzina gruixuda, i es deixen anar, podran notar la frescor reconfortant de l’arbre. Energia tel· lúrica, dels més endins de la Terra. I, la blava, filla de l’alzinar, és el més refinat dels bolets. Fràgil i efímera. La gerdor en prou feines li dura poc més d’un dia. L’alzinar és un bosc de sensacions, de lampírids imaginaris que trasllueixen en l’espès cel de fulles coriàcies i silencis entretallats entre branques nobles. La blava creix poruga entre aquest enigmàtic món de sensacions. La coca amb verdura la baixa del cel dels simbolismes i la converteix en mundana. L’alzinar és generós. Aquest passat més d’agost la gerdor de l’alzinarò del talaiot suavitzava les jornades de feina deneteja. Els dies que hi vaig anar vaig procurar arribar-hi a mitjan matí, quan la calor al primer talaiot, erm d’ombra, esdevenia insuportable i els arqueòlegs i l’equip de voluntaris traslladaven el tall al talaiot protegit per les alzines. Una monumental construcció ciclòpia que l’Arxiduc Lluis Salvador va dibuixar per al seu Die Balearen. Entre les pedres que s’anaven retirant hi havia nombroses esquerdes de ceràmica. Talaiòtica, romana i àrab, segons els tècnics. Indicador del llarg període de temps que el jaciment va continuar en ús. A priori, aquesta, podria ser una de les principals característiques, que el faria diferent a altres. Comprat part del jaciment i en marxa les excavacions, un grup de persones hem constituït l’associació “Pedra Foguera – Amics d’Es Racons”. La toponímia del lloc i la longevitat del jaciment van inspirar el que pensam hauria de ser l’esperit del grup. La paraula “racó” suggereix confluència, cruïlla de plànols. El llarg període de temps suggereix enforcall de pobles, cultures i civilitzacions distintes. En definitiva, punt de trobada. No observam el racó com a element perifèric, sinó com a zona d’abric, d’escalfor. Per tant, imaginam Es Racons com a excusa per al diàleg, per a la confluència d’idees i l’enforcall de propostes diferents. Un projecte en el qual cal col· laborar. Com tota associació que es preï s’ha decidit crear un web. Seguint la idea primigènia del grup hi haurà una secció titulada “Es Racons de pensar”. Racó tan obert que votès mateixos puguin imaginar que hauria de ser. A mi m’hagués agradat, com a primera aportació, penjar una informació sobre el rebuig de professores, investigadores, acadèmiques i catedràtiques espanyoles i mexicanes a la “visió antropocèntrica” dels museus arqueològics de tots dos països. Posaven d’exemple que l’anomenat Home de Flores (Homo floresiensis), una espècie humana extinta que va habitar una illa indonèsia, en realitat era una dona que va viure fa 18.000 anys. L’arqueologia com a motiu per un debat de rabiosa actualitat. Veurem quines portes i aventures ens obriran les pedres i parets d’Es Racons.